Els cingles de Gallifa i el panteó romà

Havíem quedat a les 7,30 per esmorzar a l’Urpi, en aquella hora d’un diumenge la cafeteria està plena a vessar; els matiners som una minoria fàcilment detectable, sobre tot el Tomás i jo, que anem amb botes i roba de muntanya , la resta guarnits encara amb la roba de festa i amb abundància de faldes molt curtes, malgrat trobar-nos a quatre de febrer, fan el darrer mos abans d’anar a dormir.
En aquest món que segons els experts camina amb rapidesa cap a la seva destrucció hi ha gent per a tot.
Deixàvem el cotxe a l’inici del camí a la masia de la Roca, fins al trencall de la casa anem per una pista de terra, les marques verdes i grogues ens senyalen la via d’accés a Sant Sadurní de Gallifa, que salva els 445 metres de desnivell fins al cim en escassos cinc quilometres, el camí , adjectivar-lo com “ de cabres” és una mostra de benvolença, demana de tota l’atenció, tant pel que fa al sòl , ple de pedres i formes irregulars, com al vol ,amb abundor de rames baixes i brusca, creuem pel llit eixut d’un barranc, quines parets però, palesen que l’aigua a baixat amb força en altres moments, i ja no deixarem d’ascendir fins albirar l’ermita de Sant Sadurní, i la casa de l’ermità en la que s’ha consolidat la teulada, i on esmorzarem a cobert del vent i el fred intens.
Hi ha respecte de Gallifa i d’aquest cim de 951 metres d’alçada, tota mena d’històries; el topònim algú el deriva de gallus com s’anomenava als iniciats en el culte de la deessa Cíbele, a la que es coneix també com Gran Mare, i a la que justament adorarien en aquest altiplà que corona els cingles, l’actual ermita estaria construïda damunt de l’anterior dedicada a la deessa; també hi ha qui afirma l’existència prèvia d’una torre de guaita i senyals – edificada pels àrabs - en el lloc on es troba avui l’ermita de Sant Sadurní de Gallifa, el lloc depenent del Caid de Caldes de Montbui, era del tot idoni per desenvolupar-hi les funcions esmentades de guaita i senyals , en relació amb les terres d’Uixols, avui partides entre Granera i Castellterçol, i la pròpia Gallifa , Sant Llorenç de Savall, i les terres de l’Alt Vallès, distribuïdes avui en els termes de Sentmenat i Castellar del Vallès; si admetem aquesta segona tesi és forçós fer-nos la pregunta del nom que tenia aquest punt abans de ser conquerit pels cristians.
A la Catalunya nova era costum rebatejar els pobles creats pels conqueridors àrabs amb el nom d’algun sant, es el cas de Sant Sadurní d’Anoia, envoltat de pobles d’arrel àrab, Gelida, Mediona, Masquefa,....Abans d’iniciar el descens, gaudim malgrat la boirina d’una amplia visió de les terres del Vallès i del Moianes; Puigdolena, Les Pujades, Sant Sebastià de Montmajor, el Farell , la Mola, i en un segon pla les muntanyes nevades dels Pirineus; la baixada presenta més dificultats que l’ascensió i l’extrema atenció que dediquem al sòl, ens fa descuidar el vol, i una branca tot i portar el cap cobert, s’emporta un bon tros de pell i em deixa un record – espero que breu – d’aquesta sortida per demés extraordinària.
Recolliríem encara algunes imatges abans d’arribar a Sant Feliu de Codines, i com acostumem passaríem pel costat de la torre de l’aigua, quan encara faltaven més de quinze minuts per les 14,00 hores.
El Tomás em suggereix quedar-se a la gran Via, i jo continuo fins a Castellar.
© Antonio Mora Vergés

Notes per un viatge a l'Ondara

El dissabte 10 de febrer, en companyia del Marcel•lí Roca, situats a l’ampit de la finca senyalada de número 2 del carrer Major de 25213 Talavera, contemplava amb l’ajuda dels meus binocles Santa Fe de Montfred, tot just a l’altre extrem de la Vall , i fent frontera amb la comarca de la Conca de Barberà, en aquella alçada 834 metres es situa el naixement del riu Ondara, o d’Ondara, mot aquest que segons Manuel Sanchis Guarner procediria de “Ondar”, vocable ibèric que significa arenal.


Tenim també confirmat que en la llengua basca, el significat d’Hondarribia, nom d’una famosa població costanera , derivaria de Hondar = sorra o arena, i Ibia = vado o gual, i que podem traduir com gual amb sorra. Una possible accepció del nostre riu, fora doncs riu de sorra.

No us ha d’estranyar gaire, Guadalajara en la llengua àrab, vol dir “riu de pedres.”

Em calia confirmar sobre el terreny algunes dades bàsiques, i a tal fi, desprès d’agrair la valuosa informació rebuda del Marcel•lí Roca, vaig tornar a baixar fins al llit del riu, i sortint ja de Pallerols, encara en la part més plana de la vall, la font avui dita dels Bullidors i possiblement abans coneguda com font d’Ondara , en va confirmar que aquesta era sens dubte, una de les deus més importants que alimentaven i alimenten avui encara el nostre riu.

Més amunt, escassament a uns 100 metre d’aquest punt, quasi davant per davant dels anomenats Colomers, es fama que sorgeix dins al llit del riu aigua abundosa i permanent, el lloc és conegut com els bullidors, i d’una part la urgència [ havia d’estar a Tàrrega a les 14,00, m’esperaven per dinar al gat del Rosal, en el dinar de col•laboradors de la Nova Tàrrega ], i d’altra la certesa de no portar ni la roba, ni les eines adequades, em va fer posposar la comprovació in situ d’aquest fet.

Aniria seguint el curs de l’aigua fins al trencall de Granyanella, en el tram que discorre sota Cervera i fins el punt, en que únicament podia seguir per una pista de terra; les runes d’algunes edificacions que corresponien de ben segur a antics molins, palesaven clarament que malgrat el minso cabal que avui baixa pel nostre riu, en algun moment del passat havia estat un motor econòmic per aquestes terres.En queda per comprovar justament el tros que des del punt en que vaig deixar el recorregut i fins el Talladell, el riu corre lluny de la carretera.

No fora desassenyat habilitar un camí per la vora del curs de l’Ondara, allà on sigui possible; com a recurs turístic i com eina de coneixement de l’entorn. Aquí queda dit.

En el darrer tram del meu passeig, vaig creuar en dos ocasions el riu, en la primera seguint la carretera que comunica Tàrrega amb Montblanc, per poder saludar – com faig sempre - a l’om de Tàrrega que marca – possiblement – el límit que en el algun moment va assolir el riu, en la segona girava a la dreta abans de la benzinera, i deixava la carretera, passava per davant de la caserna dels Mossos d’Esquadra i aparcava davant del local del gat del Rosal, on saludava – un any més – a la majoria dels que fan possible, que setmana rera setmana, els targarins puguin gaudir d’un mitjà de comunicació, que comença a ser una raresa en altres llocs dels nostre país.

Fins aquí, els apunts per un viatge a l’Ondara. Si en algun moment del futur en tinc ocasió, ja us en donaré raó.

© Antonio Mora Vergés

Un tomb per Rellinars

Faltaven alguns minuts per les 9,00 hores quan baixàvem del cotxe darrera de l’església parroquial de Sant Pere i Sant Fermi, seguíem les petjades del nostre sherpa, Juan Moliner i Manau, que ens durien fins a Casajoana, masia que conserva en bona mesura l’aspecte de “casa bona” en termes agrícoles, tot i l’evident abandó de les terres , que el bosc recupera amb molta rapidesa.

Compartim – a contracor- un fort constipat el Joan i jo, això ajuda poc a mantenir un ritme viu en les pujades, i complica força – per problemes de visió, els ulls plorosos que provoquen sempre els processos gripals i/o catarrals – el descens pels inevitables xaragalls. Seguiríem en ascensió fins als Hostalets del Davi, on esmorzaríem; costa de creure que en algun moment aquesta casa tingues dos pisos d’alçària , i be que de forma accessòria dones aixopluc als caminants, des d’aquest punt les cases de Mata-rodona i Puigdoure se’ns fan visibles, i malgrat la seva petitesa també l’ermita de la Mare de Déu de la Concepció..


Desfem el nostres passos i ens adrecem seguint el camí ral fins al Coll del Gipó, això ens permetrà admirar – una vegada més – la casa del Farell a la dreta del nostre camí, i per davant veiem també el Ginebral i la Serra; quasi des del mateix coll, baixem per un corriol de forta pendent, que no sense riscos ens portarà davant les runes majestuoses del Racó; de la casa es conserven encara, el pou d’aigua, una tina de vi, de les que en diuen exemptes a Sant Vicenç de Castellet, i aquí i allà restes de parets que delimiten l’espai – notablement extens – que estava construït ; els excursionistes han habilitat damunt la casa, en un lloc que podria haver estat l’era, una llarga taula que tothom pot fer servir.


El dia esdevé calorós, 20 graus un diumenge 11 de febrer de 2.007, son -encara – un fet estrany i noticiable; l’escassetat de pluges però, ha deixat només en el nom la font dita de l’Esbarzer i dels Bullidors, que es localitza sota el Gibert de Dalt, seguim el nostre camí i passem ara davant del Gibert de Baix, Ferreres i l’ermita de Sant Felip Neri,

la font del Ginjoler en la darrera corba, raja a cor que vols, ben aviat som de nou darrera l’església parroquial, i decidim arribar-nos abans de tornar a casa, fins a les fonts de Rellinars, deixem a la nostra dreta l’antic molí on llueix encara la roda que servia per aixecar l’aigua, i seguim la riera – que està del tot eixuta - fins arribar a les fonts, hi trobem gent carregant aigua – alguns de forma quasi industrial -, i desprès de rentar-nos mans i cara, bevem aigua amb el got que tots portem originàriament, els palmells de la ma.

Ens asseiem al cotxe passades ja les 13,00 hores, malgrat les corbes decideixo tornar per Terrassa, al voltant de les 14,00 hores deixo a la Plaça Granados al Joan i el Tomás, i segueixo – com sempre - fins a Castellar del Vallès.

No hem assolit, “el pas d’home” , que es pot traduir en fer un quilòmetre cada vuit minuts, amb les limitacions que teníem avui, s’ha de convenir però que hem fet un paper més que digne, oi ?

© Antonio Mora Vergés

Vacarisses, finestra de Montserrat

El dissabte 10 de març havien quedat amb els amics de Vacarisses ; els havíem pregat que ens preparessin una sortida per aquelles terres que fan de límit de la Comarca del Vallès i la del Llobregat; a les 8,45 ens trobàvem a la primera rotonda en l’accés a la població, el vent bufava amb força i desprès d’una breu salutació, seguíem amb cotxe fins al trencall de la Torrella, masia que senyoreja encara les poques terres de conreu, que el traçat de la carretera C-48 i l’autopista de Manresa han deixat lliures. Aquesta zona de la comarca del Vallès, ha patit i pateix encara més enllà de tota lògica , una munió de servituds en benefici bàsicament del Barcelonès i les terres baixes de la conca del Llobregat. Començàvem des d’aquell punt a caminar en direcció a la muntanya de Sant Salvador ,420 m. Alt.

El terreny ocupat principalment per plantes arbustives, amaga l’intens aprofitament agrícola ha que havia estat sotmès mitjançat els conreus en terrassa, pensem per la seva proximitat a les Valls del Montcau que fossin vinyes el que ocupava la major part del terreny, la presència d’algun rebrot d’olivera reforça aquesta tesi, tota vegada que la producció d’oli tenia una destinació de consum local, i en el període previ a la fil•loxera la zona del Pont de Vilomara, Rocafort, Sant Vicenç de Castellet i les poblacions properes, en un radi que inclou clarament Vacarisses, constituïen la zona de major producció vitivinicola de Catalunya, que tenia com a destinació el consum a les colònies americanes ; la fil•loxera va truncar aquest esquema i la manca de visió comercial va fer la resta; de doll de vi a abocador !, una vegada més Barcelona 1, Catalunya 0 !

En el pas per la petita capella de Sant Bernat la força del vent ens obliga a caminar tant acotxats que dona la impressió que caminem a quatre grapes; la visió és esplèndida i arrecerat observo amb els binocles l’abadia Montserratina, on sembla que també el vent desaconsella transitar als pelegrins que s’atreveixen a pujar.

Finalment substitueixo la gorra de roba pel passamuntanyes, i d’aquesta faisó faig el darrer tram del camí, on la ma activa i perseverant de l’associació dels amics de Sant Salvador és manifesta de forma clara; m’expliquen que dijous i diumenges dediquen unes hores del seu temps, a mantenir l’accés i tenir cura del Santuari.

El vent i el evident risc que podria comportar, ens impedeixen comprovar el perímetre de l’antic Castell de les Espases, del que sembla resten únicament els fonaments de la torre a la roca que corona justament el cimal.

Al costat de l’església trobem l’aixopluc de l’antiga casa de l’ermità, en la que els amics de Sant Salvador han habilitat un parell de taules i bancs per a seure còmodament; avui aquest mobiliari és d’obra, duta maó a maó des d’Olesa, sembla que uns brètols varen cremar les anteriors de fusta. Esmorzem els uns arrecerats del vent, tot i prenen el sol, i els altres assentats dins l’ampli menjador.

https://www.viasona.cat/goigs/goigs-a-sant-salvador-de-les-espases-esparraguera

Malgrat el vent els nostres fotògrafs recullen imatges de l’extrema bellesa d’aquest indret.

A la tornada i amb el trípode clavat profundament a terra, el Jesús Escoda ens fa una fotografia de grup, som vuit caminants.

En el retorn passem pel costat de camps de conreu, on constatem l’existència de força barraques de pedra seca – dites també de vinya - ; si calien proves del conreu de la vinya a la zona, les podreu trobar algunes encara dempeus, per quasi tots els racons d’aquesta zona de l’Alt Vallès, que fa límit amb el Llobregat.

Volem deixar testimoni del nostre agraïment als amics de Vacarisses per donar-nos a conèixer Sant Salvador de les Espases, santuari que comparteixen fraternalment amb la veïna població d’Olesa, dins de quin terme és troba l’edifici.

Quan al vent, val a dir que ens ha permès veure Montserrat com mai l’havíem vist, i que de triar entre dos mals, la boira “vacarissana” ,o el vent, mal per mal, el vent, oi ?

Rebia una fotografia el 31.3.2026 de l'Antonia,  i l'explicació que l'estat de quasi ruïna s'havia produït per un temporal l'any 2024 

Cal donar tota l'ajuda possible als amics de Sant Salvador de les Espases:

 https://www.olesademontserrat.cat/directori/entitats-i-associacions-entitats-culturals/amics-de-sant-salvador-de-les-espases

El bon sembrador

Deixàvem el vehicle a l’aparcament de les Coves del Toll un xic abans de les 9,00; començàvem aquí la nostra caminada a la recerca de les imatges d’un seguit de masies, en primer lloc la Tuta, per continuar amb la Casa Nova del Verdaguer, i abans de l’aturada per esmorzar , el Verdaguer.


Un cop recollides les imatges d’aquesta darrera, on tenen una majòlica anomenada justament “ el bon sembrador” que presideix l’espai d’entrada a la casa, fruíem xerrant amb el Jaume Padrisa i Villà, i la seva senyora, sobre la duresa extrema de la vida en el món rural de principis del segle XX; sembla que tenen relacions que podrien facilitar-nos imatges del transport del glaç, a aquest fi els donem l’e.mail del responsable de la Galeria Fotogràfica de www.moianes.net, fananos@moianes.net, on tothom està convidat a trametre les seves imatges d’aquesta Comarca, i les adjacents, l’Alt Vallès i les Valls del Montcau.

El Jaume , lector empedreït intueix – imagino que pel to de la conversa - que l’autor del relat anomenat “ El secret de Marfà” sóc jo, cosa que li confirmo al moment; sembla que la història el va colpir, i com ell a algunes persones més segons manifesta.

S’interessa sobre la veritat històrica, i en aquest punt el convido a ell, i a qualsevol dels lectors, a caminar pel llit de la Riera de Marfà, justament en el revolt que fa en aquell punt, i escoltar el vent.

M’assabento que Marfà, que comparteix - actualment - amb el Verdaguer pertinença al terme de Castellcir, canviarà de propietaris; espero que el llegat històric d’aquell singular paratge serà respectat pel nou senyor.

Ens acomiadem d’aquest matrimoni als qui però ,esperem veure en alguna ocasió anys a venir; esmorzem davant la casa del Verdaguer, al fons sota un finíssim tel de boires, Moià, a la dreta nítid, Sant Pere de Ferrerons; en l’esmorzar parlem de la possibilitat de publicar aquest recull d’històries per part d’una important firma d’embotits, deixem volar coloms, és de franc, oi ?.


En el camí de tornada, que fem com el d’anada en la major part travessant boscos de roures, davallem fins a Fontcalents, i seguim el llit de la riera fins a Berengueres, a l’altre costat, la casa de Sant Jeroni, i la casa i ermita de Santa Coloma Sasserra, ens confirmen en la bondat del camí que seguim; a Berengueres sembla que bàsicament és dediquen avui a la ramaderia, veiem ovelles i pels prats inferiors cavalls que pasturen.





La propera casa, amb evidents signes de reforma és Els Plans del Toll, potser fora més lògic adjectivar-la com la Casanova d’Els Plans del Toll; abans del trencall que de nou ens portarà fins a l’aparcament veiem encara Puig-Antic.

Ens aturem per a refrescar-nos en la font que hi ha al Toll, i el comentari –encertat com sempre- del Feliu Añaños i Masllovet, aimador i coneixedor com pocs d’aquesta comarca, de la que l’anomenem amb tota justícia Notari Gràfic, em dona el títol d’aquesta sortida matinal : com al Verdaguer, amb fotos i amb històries fem la tasca d’un bon sembrador.

També nosaltres com aquella casa, esperem que l’esforç – per altra part fet amb molta alegria - de donar a conèixer – també - aquesta realitat , doni el fruit desitjat.

Assumim joiosos el repte de continuar fins al límit de les nostres forces, en la tasca de guardar-vos el mots, de recordar-vos el nom de cada cosa.

© Antonio Mora Vergés

Videre Maria

Les pluges d’aquests primers dies de la Setmana Santa, han desaconsellat les habituals caminades, ja que presumim que haguéssim trobat bassals i fang en molts llocs.

Teníem una segona opció en la recerca d’imatges de salts d’aigua, Molí d’en Brotons a Castellcir; l’Espluga i algun molí en el darrer tram del Tenes a Sant Quirze de Safaja, abans tot just de Sant Miquel del Fai; els paratges de Fontscalents i la casa d’Esplugues, també a Castellcir,..... però la por de trobar-nos llocs enfangats i/o relliscosos ens ha fet renunciar ; potser hem estat massa prudents, dissortadament els volums d’aigua caiguda al Moianes no resolen sinó a curt termini les mancances d’aigua de l’altiplà.

El caràcter religiós d’aquests dies – almenys per a nosaltres – em va fer pensar, en Maria , la mare de Jesús, i del pensament a l’acció, vaig decidir anar-la a veure.
A Moià, l’església era tancada i les botigues obertes, una autèntica llàstima, perquè el temple parroquial és un dels millors atractius - sinó el millor – dels que ofereix la capital del Moianes; des de la plaça adreçàvem el nostre prec, a la Mare de Déu Assumpta – coneguda també com la “geganta” – i a la Mare de Déu de la Misericòrdia. La particular història d’aquesta advocació mariana, la vàrem recollir en un relat, anomenat justament, la Misericòrdia de Moià.

Fèiem camí fins a l’Estany, on gaudíem de la contemplació de la imatge de la Mare de Déu de la Llet, i ens alegràvem amb els vilatans que guarneixen encara el temple per a celebrar aquestes especials diades.

El darrer tram de carretera fins a Santa Maria d’Oló, ens obliga a creuar el que s’ha donat en denominar Vall dels Reis, on sota l’ombra de Sant Feliuet de Terrassola , trobes les magnifiques cases-palau del Mas del Castell, Rocafort i Rocabruna, encerclades però totes elles de tanques i proteccions.

Anàvem de dret a l’església vella de Santa Maria d’Oló, on gaudíem de la contemplació del Retaule, tot intuint més que veien, el Crist de la pregunta, amb el cap alçat, i els ulls oberts, tot i repetint fins a l’infinit, perquè ?.

Ell, com nosaltres, com Maria, assumirà també les senzilles paraules del Pare Nostre “ facis la teva voluntat, així a la terra, com és fa en el Cel ... “ . La nova església de Santa Maria d’Oló, exhibeix una Mare de Déu de l’Ascensió – una Assumpta - d’extrema bellesa.

Em confesso marià, Maria és un els nostres, això la fa propera i facilita la seva tasca d’intercessió, com va succeir a les bodes de Qana, “no tenen vi” , ella porta fins al seu fill, totes les nostres misèries, que per pròpia experiència coneix i entén, i fent-les seves aconseguim nosaltres, - almenys en la tradició popular – una més ràpida resposta per part del Senyor.

L’objectiu de la sortida s’havia assolit al 100%, el mati gris havia donat pas al migdia assolellat, i nosaltres havíem fet present a Maria, en aquestes concretes advocacions, la certesa que aquells patiments d’ara fa quasi 2.000 anys, han donar consol a moltes persones, i son sens dubte l’aferrador en situacions de crisis, malalties, desenganys, i en tot allò que com humans ens supera.



Renovem com Maria, el nostre compromís, fiat mihi secundum verbum tuum, facis en nosaltres la vostra voluntat !

Amen !

Antonio Mora Vergés

Santa Fe de Montfred, un crit desesperat

Havia vist la inconfusible silueta de l’església romànica de Santa Fe de Montfred, des de Talavera amb ajuda dels meus binocles, i també amb la magnífica fotografia del Xavier Santesmasses, periodista gràfic del grup Segre i col•laborador com jo mateix, del setmanari Nova Tàrrega.
Dissabte Sant, sortíem amb l’Smart de la meva esposa de Castellar del Vallès, Sabadell, Terrassa, Martorell i la N-II, on deixem a la nostra dreta la serralada montserratina, el Túnel del Bruc, i fins a la sortida de la Panadella: continuàvem per la carretera de Santa Coloma de Queralt, que deixaven per arribar-nos fins a Civit, on contemplàvem l’església parroquial de Santa Maria del segle XII, la nostra presència possiblement va portar inquietud a aquesta petita població, si interpreto correctament els moviments de cortines darrera d’alguna finestra.
Tornàvem a la carretera de Santa Coloma, i just abans d’iniciar el descens, vaig veure un camí de terra, que malgrat no tenir cap senyalització ens permetria accedir a les runes del mas de Santa fe, i a l’interior de la nau de l’església romànica, que orfe de tota cura, fa servei d’hostatge provisional si atenem als matalassos i roba diversa, que en un desordre i brutícia inenarrables s’acumulen en el petit recinte.
Des d’aquest sostre de la Segarra contemplen meravellats els paisatges que a dreta i esquerra s’obren en amples valls, del costat de la Segarra, la Vall d’Ondara, on neix el riu d’aquest nom, que portava les seves aigües fins al Segre, desprès de regar les hortes de Cervera i de Tàrrega, i fer funcionar no pocs molins fariners.
Del costat de la Conca de Barberà les Valls d’Aguiló i les alçades de les Roques d’Aguiló amb les restes majestuoses del seu Castell. Desfem el nostres passos, desprès de comprovar amb els binocles l’existència d’unes runes properes, que intuïm pertanyen a Montargull.
Les farigoles no han florit encara en aquestes alçades , 834 metres, volem pensar que això te relació amb la climatologia, i no amb els desencís per la pèrdua dels testimonis del nostres passat.
Ens aturarem a la Panadella, per comprar unes coques, i sobretot per ser solidaris d’una manera efectiva i real, amb aquesta àrea de servei , que amb el nou traçat de la N-II, ha perdut un gran nombre d’usuaris.
Ens calen fets – parar i consumir a la Panadella – i anem sobrats de tota mena de discursos i promeses.
Tornem per l’antiga carretera i comproven l’extrema ruïna dels pobles que han vist com els marxava el tràfic rodat.
Ens reincorporem a l’autovia a l’alçada del trencall de Jorba, i tornem per la N-II fins la sortida Manresa-Montserrat ; seguim la carretera de Montserrat, fins a Monistrol de Calders, i comprovem que en aquesta muntanya les farigoles estan florides, de bens segur ho estaven també ahir Divendres Sant, quan la tradició els atribueix una especial gràcia. En recullo un grapat. L’embolcall amorós de la muntanya ha tingut – com sempre – un premi.
Creuem el Llobregat que baixa crescut i marronos, i per Vacarisses, Terrassa, Sabadell, tornem a Castellar del Vallès.
La sortida és senzilla i us permetrà conèixer racons d’aquesta Catalunya interior, d’extraordinària bellesa, dissortadament l’abandó del patrimoni comú, és una constant al llarg de tot el país.
© Antonio Mora Vergés