El cop de pal cec

Aquesta pràctica , que d’això es tracta, d’una mala pràctica , es freqüent quan cal gestionar una multitud, ja sigui de persones, ja d’expedients – persones també finalment, oi ?. I val a dir que malgrat el seu general coneixement i aplicació, no està regulada ni pel que fa al seu exercici, ni dissortadament pel que fa als seus efectes perversos. El legislador ,habitualment treballa per a ell mateix ,en el nom del poble. Recordeu ?, tot per al poble, però sense el poble.

Al llarg de la nostra existència, sobretot si com en el nostre cas, pertanyem a una minoria ètnica i/o lingüística [ a ells tant els fa ] , és fàcil que patim en més d’una ocasió l’aplicació d’aquesta tècnica del cop de pal cec.

L’any en que l’almirall i President del Govern d’Espanya, Carrero Blanco, moria a Madrid com a conseqüència – segons diuen les cròniques – d’un atemptat terrorista, vaig tenir ocasió de provar en la meva pròpia persona, els efectes del cop de pal cec. Desprès del període de formació bàsica a Sant Climent Sescebes [ Girona ] en varen destinar com artiller segon a la caserna de Sant Andreu a Barcelona, amb l’obligació però de presentar-me al Govern Militar – al final de les Rambles – on quedava adscrit com escrivent a l’oficina que gestiona la documentació relativa a la Creu i l’Ordre de Sant Hermenegildo. Faria durant uns poc mesos – aleshores no ho sabia - , tasques heroiques; triar cada dia uns quants xuscos de pa [ així s’anomenen, o anomenaven llavors , les racions individuals que rebien els soldats ] per al Comandant que feia de Cap a l’oficina; anotava curiosament en els expedients dels oficials i caps [ Jefes en diuen ells ], el que havien fet durant l’any, i sempre, sempre acabava amb la mateixa frase, i sin más vicisitudes fino el año.

La rutina es trencaria una matinada, devien ser les dues i en varen despertar perquè segons en deien el Caporal primer, volia passar llista; havien estat mirant un partit de futbol a la televisió i bevent fins a aquella hora, i volien continuar la gresca, el meu argument relatiu a que tenia dret a descansar va tenir com a premi, agafar el matalàs i baixar al cos de guàrdia, on el mateix sergent em feia un comentari relatiu a la borratxera del Caporal primer; els llops amics lectors no acostumen a mossegar-se entre ells, com l’endemà vaig descobrir !.

A mig mati, quan ja havia fet la recollida dels xuscos, un soldat em comenta que em caura un paquet , expressió que significa que rebre un càstig; abans de les dotze, m’assabento que el sergent havia posat com a motiu que explicava la meva estança a la prevenció, que m’havia discutit amb el Caporal primer; el Comandant que rebia les incidències de la guàrdia, interpreta discussió, com insubordinació, i el Caporal primer, espantat perquè segons em va explicar era de l’I.M.E.C , i li quedaven pocs mesos per llicenciar-se, no desfà l’equívoc.

A les dotze tots els soldats de la companyia de serveis som cridats al soterrani, on l’oficial, un tinent d’artilleria proper a la jubilació, em fa posar al centre de la sala, i m’escridassa i m’humilia davant de tota la resta, per un moment vaig pensar fins i tot que s’atreviria colpejar-me !, jo curull d’indignació, tenia els punys tancats amb la intenció d’estomacar-lo de valent !. Per sort per ambdós la cosa no va passar dels crits ! .

El Caporal primer em demana perdó, i li explico que malgrat que a mi ja no em perdonaran, cal que expliqui la realitat dels fets, em diu que te por, que li queden poc mesos, i la meva contesta va ser : jo et perdono, però no se si tu et podràs perdonar mai !.

Demano permís per parlar amb el Comandant, i aquest es nega, reitero la meva petició davant el Coronel en Cap, i sota la pressió de fer-ho en el seu cas davant el General em rep, a la pregunta sobre la raó d’aquella visita; fil per randa el poso en coneixement dels fets, i l’home m’explica que com eina per gestionar un tant gran contingent de joves, fan servir la tècnica del pal cec, i que en aquesta ocasió i en aquella Unitat, m’ha tocat a mi. Li dono les gràcies per la seva explicació i em presento davant l’Oficial de la companyia de serveis, que em notifica el meu arrest durant dos mesos als calabossos de Sant Andreu; li demano transport i em llença un peça de dos pessetes i mitja per agafar el metro ; li retorno una pesseta i li explico que si haig de tornar ja demanaré el transport a la meva Unitat. Es va contenir una vegada més per sort per ambdós.

Quan em presento a Sant Andreu, l’oficial de guàrdia em pregunta en llegir els papers. a qui has matat ?.

El temps passa volant i el dia primer d’abril en ocasió d’alguna efemèrides militar, surto al carrer, m’havien explicat que al Caporal primer, tothom – fins els Oficials i Caps – li han fet el buit. No tinc clar que ell s’hagi pogut perdonar mai la seva covardia !.

Quants més soldats com jo mateix, - potser en algun cas sense arribar saber-ho – han estat víctimes d’aquesta mala pràctica ?. Penseu en un soldat per Unitat i trimestre, i us sortirà una xifra esfereïdora. Si l’església catòlica finalment ha demanat perdó d’alguns dels seus excessos, podem esperar també que l’estament militar ho acabi fent ?

La vida en altres terrenys m’ha donat més pals de cec; aquest any 2.007 el Col•legi de Gestors de Catalunya denunciava a les pàgines del Periodico el cobrament de primes per part dels funcionaris d’Hisenda, això de ser cert podria conculcar l’esperit i la lletra de l’article l03 de la Constitució, que diu clarament que la Administració ha de ser neutral, estem tots a l’espera que el Parlament de Catalunya obri una investigació per esbrinar-ho; altrament si això únicament s’aplica a Catalunya, constituiria una prova fefaent quan a la mala fe del govern d’Espanya. Sou pregats d’enviar e.mails al Molt Honorable President del Parlament de Catalunya.

Tinc un contenciós obert amb una Administració d’hisenda, vaig fer obres de rehabilitació de la casa on visc, que em comprava justament l’any en que per primera vegada en donaven un cop de pal cec; l’administrador – sense voler-ho comprovar, malgrat els meus oferiments - diu que son obres de millora, i m’ha calgut gastar-me diners en l’informe dictamen d’un Arquitecte Tècnic, que segellat pel Col•legi Professional he presentat a Hisenda.

Tinc però sobretot la confiança que avui, quan rebem un cop de pal cec – que se’n continuen donant -, el nostre sistema de garanties legals, ens permet esperar que finalment s’imposi la justícia.

Amb aquesta esperança aprofito per a desitjar-vos un any 2.008 ple de felicitat !

© Antonio Mora Vergés

Santa Magdalena de Talamanca.

Aquesta població del Bages, dins la zona denominada Valls del Montcau, té quan al seu topònim un gran secret. Sens dubte està relacionat amb els Tala, de poblacions tant conegudes com Talavera de Reina, o tant desconegudes com Talavera , a la comarca catalana de la Segarra, frontera ja amb les terres de la Conca de Barberà

En el cas de la ciutat de Castellà la Nova, província de Toledo; el riu Tajo encara avui la rega amb les seves aigües; quan a la nostra Talavera, la que tenim a la Segarra, prop de Cervera, malgrat estar dins d’una de les comarques més seques de Catalunya, te dins del seu extens terme, la capçalera del riu Ondara [ mes conegut avui en aquell indret com barranc de Civit ]; però : ¿ Quina deu d’aigua hi havia per aquestes contrades en el període iber , que no fos el riu Llobregat, i permetés per la seva absència, o menor cabal – en termes comparatius - designar aquest lloc amb el sufix MANCA.? El que us deia un secret que – com la majoria – esperem esbrinar en algun moment.

Talamanca té molts elements d’interès, d’alguns – la necròpolis de la Vila - anomenada també com “tombes del Moro “, potser pel topònim Vila, etimològicament derivat del BIN ,BINI àrab, pel nostre Coromines, quina autoritat en aquestes matèries està fora de qualsevol dubte . N’he parlat en altres ocasions, sou pregats de comprovar-ho a coneixercatalunya.blogspot.com, posan el mot necròpolis al buscador.

Toca avui parlar-vos d’una joia malmesa, oblidada, Santa Magdalena de Talamanca; no cal que us escarrasseu en buscar-la a l’enciclopèdia de Barcelona, no la trobareu; i certament fa poc més de vint anys encara foren recuperats, de les runes del cementiri que hi ha a tocar de l’església, diversos fragments de sarcòfags romànics.

L’edifici molt i molt enrunat, s’alça dalt d’un petit serradet, situat sobre la carretera de Navarcles a Terrassa, tots just desprès del quilòmetre 29, a frec de carretera és veu l’església dalt d’un turó al que s’accedeix per un camí que s’inicia a ma esquerra.

Tinc respecte d’aquesta advocació, Santa Magdalena, una particular debilitat, i en el seu dia - ja fa força temps – en vaig esmerçar en el seu estudi, i tot seguit us exposo algunes dades : La figura d’aquesta Santa, de la que se’n parla poc, però clar i entenedor en els evangelis [ pels que conservem encara la capacitat lectora ] no te cap màcula, ni segona interpretació possible, Lluc ens diu a 8,1 : Algunes dones acompanyen Jesús, i cita textualment : algunes dones que havien estat curades d’esperits malignes i de malalties : Maria , l’anomenada Magdalena, de la qual havien sortir set dimonis. En el seu moment vaig fer en relació a aquesta secundaria d’or, un petit treball d’investigació :

Magdala, ( antiga ciutat de Palestina, a Galilea, prop del llac Tiberiades. Lloc de naixement de Maria de Magdala. El nom actual es Migdal ) no en saben gaire coses més, l’enciclopèdia catalana - La Gran - no en diu res. La seva ubicació prop del llac ens permet pensar que gaudia i potser gaudeix encara avui d’un clima mediterrani, molt similar al de la mateixa ciutat de Roma ; aquesta circumstància ens dona peu alhora a plantejar-nos Magdala com un lloc on molts del romans que tenien responsabilitats en l’administració d’aquells territoris, i tenien la seva casa, o almenys una casa on retirar-se a descansar en els seus períodes d’esbarjo.

No hi ha cap afirmació de que Maria Magdalena fos – o no - jueva, Mt 4,23 i següents en relació a Llc 8,2, ens permet formular la tesis de que Maria Magdalena es d’ascendència romana, vídua amb recursos econòmics ,que posarà en endavant a disposició permanent de Jesús i els seus deixebles, com a conseqüència de la seva conversió. En el text es diu que li havien sortir set dimonis, - avui sabem que les malalties d’origen nerviós i/o mental per la mentalitat d’aquella època, eren dimonis que tenien les persones dintre dels cos – la vida de Maria Magdalena fins a la trobada amb Jesús devia haver estat un patiment continu que veurà el seu final amb la guarició, aquesta es la causa primera de la conversió de Maria Magdalena, la seva pròpia sanació ; el posterior seguiment de Jesús , la seva presència en el miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos, l’escolta atenta i admirada del sermó de les benaurances , portaran Maria Magdalena al costat de la Creu, on – una vegada més – farà costat a Maria, mare de Jesús en el seu dolor.

Maria, dita la Magdalena, es una figura bàsica en la tasca evangelitzadora de Jesús, no òbviament al nivell dels 12 escollits, però si juntament amb d’altres persones, en el suport econòmic i logístic al Mestre i als seus deixebles, el paper de les torres, sol ser més enaltit que els dels fonaments, sàpiguen tots plegats, que les unes només poden existir si les altres aguanten.

Enlloc sens parla de Maria Magdalena en termes que ens permetin afirmar la seva edat, hi ha però una constant, es una de les companyes habituals de Maria, mare de Jesús, tenim doncs una informació que ens dona peu a imaginar-nos que aquesta afinitat podia venir de que ambdues tenien una edat semblant, propera als 50 anys, i fins i tot, que també en ambdues es donava la situació d’ésser vídues en primeres noces.

Jesús atorga un paper principal a les dones en contra del sentiment generalitzat a l’època de considerar-les únicament objectes de dret i no subjectes. Recordem el paper mediador de Maria en el miracle de les Noces de Qana, aquí s’inicia aquest paper que la pietat popular associa a Maria, la d’intercedir davant Jesús. En la resurrecció i contra el costum que recull Mt. 18,16 tota qüestió ha de ser resolta per la declaració de dos o tres testimonis, tenim el testimoni d’una única dona, el que no li dona cap valor en el món jueu, alhora que reforça justament per a nosaltres , la creença en la resurrecció, que no es desenvolupa seguint uns protocols normalitzats, - avui en diríem standars – sinó que confirma aquest paper rellevant de les dones, en la persona de la Magdalena.

Maria Magdalena tindrà un paper excepcional en la resurrecció, serà testimoni presencial– el primer – que veurà a Jesús, seva es l’exclamació rabuni , (Mestre ) quan Jesús la crida pel seu nom .

La tradició oriental afirma que, després de la Pentecosta, Maria Magdalena va anar a Efes on va viure juntament amb la Verge Maria i Sant Joan, i que va morir en aquella Ciutat , on es va iniciar el seu culte. A mitjans del segle VIII, hi ha constància que Sant Wilibaldo va anar en romiatge fins a Efes per visitar el Santuari de Maria Magdalena. L’any 886 les relíquies foren traslladades a Constantinopla.

Segons una de les tradicions franceses àmpliament estesa a l’ occident, Maria Magdalena, juntament amb Llàtzer i les seves germanes, va venir a la Provença a predicar l’evangeli. Durant els darrers trenta anys de la seva vida visqué a La Sainte Baume. La devoció a la Santa s’estengué també per terres catalanes, i aquesta advocació de les Valls del Montcau, dins del Municipi de Talamanca, en seria clarament una mostra.

La globalitzció farà en qüestions d’advocacions religioses, que veiem al costat d’una Mare de Déu de Guadalupe [ Extremadura –Espanya ] , una imatge absolutament igual, però de Mèxic; també, també, amb la de Montserrat, [ Catalunya ] ¸ i les que tenim ja entre nosaltres de fa temps, com la Verge del Rocio [ Andalusia – Espanya ]

Més enllà del paper evangelitzador que la pietat popular adjudica a la Magdalena , i que no estem en condicions d’afirmar ni de negar. La presència silenciosa i discreta de la Magdalena , sempre al costat de Maria, mare de Jesús, recolzant activament l’acció evangelitzadora del Rabuni, te ja, almenys per a mi , una força que justifica sobradament la seva declaració de santedat.

Maria de Magdala, la Magdalena, es l’exemple palès de tantes i tantes persones, que d’una manera callada, quasi anònima, fan el que cal fer, sense demanar res, sense esperar res, deixant-se guiar únicament per la gràcia de Déu

Santa Magdalena de Talamanca [ Valls del Montcau ] passarà a fer companyia a la Galeria fotogràfica de http://www.moianes.net/ , a la seva homònima de Vilarestau [ Centelles], a Santa Maria Savall [Balenyà], Sant Pere de Musarra, Sant LLogarri de la Sala [Monistrol de Calders] , Sant Pere de Marfa (dit també de les gallines) [ Castellcir] Sant Miquel, la Santa Creu de la Plana , Sant Pere de Vilanova i Sant Joan Vell d’Oló, Sant Esteve del Solà [ Santa Maria d’Oló], Santa Eugènia de Gomar [ Moià], Sant Aon, [ Mura ], Sant Julià de Sacirera [ Sant Feliu Sasserra] ,............ i......., una llista interminable quasi d’ermites i esglésies romàniques que podria explicar i àdhuc justificar l’enuig de Déu, si no sabéssim que malgrat la nostra descomunal estultícia, ELL és sempre bondat infinita !.

Sou pregats d’ajudar-me en aquesta tasca de documentar l’oblit, l’abandó i la desidia.

Amics lectors els millors desitjós, personals, familiars i professionals pel 2.011 !

© Antonio Mora Vergés

Santa Maria Savall

Sortíem de Sabadell, de l’habitual punt de trobada a la Plaça Granados, a les 8,00 l’Antoni Ibáñez Olivares, El Feliu Añaños i Masllovet, el Tomás Irigaray i López, l’Antonio Mora Vergés, i el Francesc Díez, un bon amic del Feliu, que ens havia acompanyat ja en una visita hivernal; en aquella ocasió a la riera Gavarresa ; la nostra destinació aquest darrer dissabte de 2.007 era Santa Maria de Savall ; el conjunt de runes de l’església i petit convent , que trobem a la capçalera de la riera de Castellcir





i davant el massís de Sauva Negra. Ens trobàvem a les 9,00 amb el Joan Escoda i Prats al trencall que permet l’accés a aquest indret, travessant però entre d’altres les terres de la Rovira dels Cerdans, la meva intenció era accedir des de Centelles, Mas Banyeres i la pista del Puigsagordi; finalment un vehicle ha fet el camí per la Rovira, i l’altre – el meu – pel lloc previst - ; tot i entretenir-nos recollint imatges de l’esplèndida casa de Mirambell, i de les runes de Santa Maria Savall,

hem hagut d’esperar-los força estona, perquè segons ens explicaven, han tingut algun problema a la casa esmentada de la Rovira dels Cerdans. Fetes les fotografies de rigor , davant les runes de Santa Maria Savall , separat únicament pel vial, hi trobem el pantà anomenat de Santa Maria, que avui estava completament gelat, i ens ha permès fer la tòpica foto de l’home damunt l‘aigua.



Esmorzàvem prop de l’ermita, i en acabar fèiem camí fins a la font de Sauva Negra, on repetíem – una vegada més, ara amb actors diferents – la fotografia que hom troba, quan obre la “nostra” pàgina : coneixercatalunya.blogspot.com ; la tornada fins al Castell de Sant Martí de Centelles, creuant – ara a peu – les terres de la Rovira dels Cerdans, la feien; el Feliu Añaños i Masllovet, el Francesc Díez i el Tomás Irigaray i López; el Joan Escoda i Prats, l’Antoni Ibañez Olivares i l’Antonio Mora Vergés, recollirien imatges del llit avui eixut de la riera – dita aquí- de Sauva Negra, i en el descens també de la casa de Colònies de Mas Banyeres.

El fred, i la necessària prudència, han endarrerit quasi mitja hora, la nostra arribada a Sabadell i a Mura [això és recull als únics efectes de justificar el retard, davant les nostres esposes i famílies ]

Fem una mica d’història : La petita església i el cenobi annex , apareix anomenada l’any 1.121 com Santa Maria de Sauva Negra, això confirma l’antiguitat quan al topònim que designa aquesta singular fageda, que sens dubte ocupava aleshores una major extensió. L’existència en l’actual Alemanya d’un espai natural amb el mateix nom, reforça la tesis de l’origen got d’aquest topònim.

Hi ha constància escrita de l’ampliació entre 1.218 i 1.236 d’un atri o segona nau, per compte dels senyors de Cassoles; en el lloc s’instal·larà una petita comunitat de donades *.
* Rebien aquesta denominació i també més tard la d’oblates, les persones que sense el lligam dels vots religiosos, es donaven a si mateixos, amb els seus bens en possessió a un monestir. També s’anomenaven així en el dret català, les persones que s’acollien a una casa i/o família amb el dret de viure-hi i d’ésser-hi mantingut i atès com de família, aportant-hi en canvi els seus bens presents i futurs.
L’experiència monacal no reïxi per gaire temps.

El lloc depenia de la Parròquia de Santa Coloma Sasserra, que n’és encara l’indret habitat més proper. Actualment pertany al terme municipal de Balenyà [ Osona ], malgrat tenir l’accés més habitual des de Centelles.

Tingué rectors propis fins al segle XVIII i culte fins al segle XIX.

L’inici de les activitats manufactureres i més tard industrials, provocà l’abandó progressiu de la contrada i del treball agrícola. La sobre explotació dels aqüífers com a conseqüència directa d’aquesta industrialització, feta – avui en tenim proves evidents – amb criteris de màxim benefici i sense cap respecte al medi ambient, ha comportat fins i tot riscos evidents per a la continuïtat de la vida humana en l’altiplà del Moianès.

Avui l’indret està dins d’un projecte d’urbanització que tindrà dissortadament, sense cap dubte, una revifada amb el projectat traçat de la C-59 [ la carretera de l’especulació ] que comunicarà Sant Feliu de Codines i Centelles. Recollir imatges de les actuals ruïnes ha esdevingut una tasca urgent, essencial i bàsica per conservar si més no, el record històric.

La pregunta amic lector, més enllà de recollir – com fem – els darrers vestigis de la presència humana, en alguns indrets del principat; És : Que podem fer per evitar-ho ?

Sou pregats d’enviar les vostres respostes – si en trobeu alguna – a mailto:amora@moianes.net o directament al Parlament de Catalunya, quina tasca hauria de ser – segons les lleis – vetllar justament per aquest país, que altrament els assigna uns emoluments exagerats per la mitjana de la població.

Com sempre, que Déu salvi la nostra Catalunya, fins dels seus propis fills !

© Antonio Mora Vergés

VALLHONESTA, VILADOMS DE BAIX, una història d'amor.

Segons el Joan Coromines, ONES+TOI , d’arrel Ibero-Basca , etimològicament voldria dir “ rodal i/o lloc de bons terrenys”, en la composició que ens ha arribat ; VALLHONESTA, el sentit precís és; Vall de bones terres, Vall fèrtil, o Vall feraç.

En tot cas la nostra pretensió avui és explicar-vos molt breument, una història d’amor que relaciona aquest indret de Vallhonesta i concretament l’Hostal de Sant Jaume, avui en ruïnes, amb Viladoms de Baix, mas del veí municipi de Castellbell i el Vilar documentat ja a principis del segle XIV.

L'any 1841 la Rosa Marcet Roca, de Sant Jaume de Valhonesta, es va casar amb en Jaume Viladoms de Viladoms de Baix; això feia aleshores precís pel que fa a la Rosa, haver de deixar la magnífica casa de Sant Jaume de Vallhonesta per anar a viure a Viladoms de Baix. Atès el fet que segons recullen les cròniques aquest era un dels casals més meravellosos de totes les rodalies. La núvia va posar com a condició, que la nova casa fos el més semblant possible a Sant Jaume de Vallhonesta.

En Jaume Viladoms, n ‘estava molt de la seva Rosa, i li va faltar temps per atendre aquesta condició. Viladoms de Baix, en la mateixa ubicació que es trobava, es va tornar a fer de nova planta seguint com a model Sant Jaume de Vallhonesta, a sobre de l'antiga construcció, i varen construir al mig unes arcades, que per no dir iguals sí que eren molt semblants a les de Sant Jaume; va resultar però , que quan ja va estar feta tota la construcció no els varen agradar les arcades, de manera que les varen tapar, fent-hi una paret mestra. No obstant això, amb la calor i el fred sempre hi havia dilatacions i, tot i que les tapaven, les esquerdes sempre tornaven a sortir. Ells, la Rosa i el Jaume ja ho deien: "tornem a tenir les esquerdes de Sant Jaume a casa".

D'aquí ve que Viladoms de Baix sigui una rèplica de Sant Jaume de Vallhonesta, és a dir, Viladoms de Baix i Sant Jaume de Vallhonesta són construccions molt semblants i, encara que no tinguem Sant Jaume dempeus, sí que tenim Viladoms per poder-nos imaginar com era Sant Jaume de Vallhonesta.

Sabem per les façanes estil de neorenaixement, que no poden ser més antigues del segle XVIII, i no únicament aquestes cases esmentades; sinó algunes també de principals de la contrada, foren fetes i/o refetes per uns arquitectes florentins, que varen fer una llarga estada a Catalunya, i més concretament a la zona del Bages.

Una casa i altra però, han tingut una molt diferent evolució, "pedres amb bona sort" en frase afortunada del fotògraf monistrolenc Salvador Redó, en el cas de Viladoms de Baix, que hom veu magnifica des de l’autopista més cara del món, i “pedres amb mala sort”, pel que fa a l’Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta, visible també, - quan saps on és – des d’aquesta mateixa via de comunicació.

Més enllà del temps, una casa i altra son si més no, testimonis d’un amor llegendari, el que varen viure la Rosa Marcet Roca, i el Jaume Viladoms.

Aleshores la definició etimològica feia justícia a l’indret ,” rodal i/o lloc de bons terrenys”.

A la seva memòria.

© Antonio Mora Vergés

* Fonts : "Sant Jaume de Vallhonesta i Viladoms de Baix, Més enllà d'un vincle familar" de Jaume Pons Mas, i "Pedres amb mala sort" de David Sanz Pérez (El Breny, núm. 305, març del 2005).

La riera de Relat al LLuçanès.

Sobta no poc trobar-se el petit nucli de les esglésies de Relat, presidit pel campanar romànic [segle XXII] , la creu de terme i un xic a ponent el petit cementiri d’aquest disseminat agrícola, que tenia 97 habitants l’any 1.970.

Etimològicament sembla clara la procedència del llatí, RIVUS LATUS , riu ample, perquè tot i essent menys llarg que la Gavarresa, te un llit força ample, no menys en la major part del seu recorregut que l’esmentada riera on lliura les aigües.

El lloc pertanyia l’any 951 al terme feudal d’Oristà. Però ; quin boci de l’actual Lluçanès no estava sota la jurisdicció d’aquesta – avui – petita població ?. L’any 929 el terme comprenia : Olost, Sant Feliu Sasserra, Relat [ Avinyó ] i Pedrós [ Santa Maria de Merlès ]; canònicament tenien dependència de la Catedral de Vic des del 957 : Sant Andreu i Sant Joan d’Oristà; Sant Genis de Caraüll; Sant Feliu Sasserra; Sant Amanç de Pedròs ; Santa Maria d’Olost, Santa Eugènia de Relat, Sant Julià Sacirera i Sant Salvador de Serradellops.

Actualment el municipi d’Oristà compren : la Torre d’Oristà; les caseries del carrer de l’Amargura i el carrer de la Ruixeda; els ravals d’Olost i de Sant Feliu Sasserra; les esglésies de Sant Nazari i de Sant Salvador de Serradellops, l’ermita de San Adjutori, la masia de Segalers i el terme separat de Comesolives.

Quan camines per aquests indrets, tens una sensació quasi física de la història de Catalunya, val a dir que únicament una sensació, ja que altrament la percepció de trobar-nos dins del espai que hem definit com forat negre és molt evident i clara. Per arreu destrucció, abandó, oblit, com pròleg obligat a la invasió del bosc, i la total fugida de la presencia humana.

Actualment la demarcació de l’església parroquial de Santa Eugènia i la seva sufragania de Sant Marçal de Relat formen l’extrem septentrional del terme d’Avinyó.

Sasserra, Sacirera,... El parlar salat ben aviat va perdre’s en l’àmbit de la Catalunya interior, i únicament en trobem avui algun vestigi en la toponímia .La derrota de 1.714 va fer d’aplicació general al territori català, [ i molt particularment en aquest indret , tradicionalment nyerro i vinculat des de sempre a la lluita en defensa de la llengua, la terra i la cultura catalana ] l’ús obligatori de la llengua castellana, i al ensems la prohibició de la llengua pròpia. El mètode era molt senzill, càstigs, vexacions, pallisses,......... i per descomptat la prohibició absoluta d’exercir càrrecs públics, que quedaven reservats als castellanos viejos , això explica en gran part l’aversió general dels catalans – sobretot els d’aquesta Catalunya interior - fins a dates molt recents a formar part dels aparells administratius de l’estat. Encara avui, per alguns segments d’edat relacionar-se amb funcionaris públics, constitueix una mena de traïció al sentiment de pàtria catalana.

Comença a ser difícil trobar persones d’edat que vulguin manifestar-se en relació a aquesta qüestió. Hi ha una percepció – desitjo que errònia i desencaminada – de que en aquest tema tant i tant delicat de la llengua i la cultura, a casa nostra, el pitjor està per venir.

Sota l’ombra del campanar romànic, li demanava a Santa Eugènia i per la seva intercessió a la Verge Bruna , i al bon Déu, que faci realitat aquell vers del Virolai ;

Mística font de l’aigua de la vida,
Rageu del cel al cor de mon país,
Dons i virtuts deixeu-li per florida;
Feu-ne si us plau, el vostre Paradís.

Amén !

© Antonio Mora Vergés

"A carn, a carn " el crit d'en Rocaguinarda.

Sortíem de Sabadell a les 8,00 del mati, el Joan Moliner i Manau, el Tomás Irigaray i López, i l’Antonio Mora i Vergés, el nostre destí era la població d’Oristà a la comarca del Lluçanès; a banda de la seva famosa cripta que no podríem admirar en aquesta ocasió, el poble és famós pel fet que aquí, en la masia dita de Rocaguinarda , va néixer el 18 de desembre de 1.582, el que seria conegut com Perot el bandoler, reivindicat més tard com un lluitador i un patriota.

El crit que encapçala el títol, palesa clarament l’odi cerval que cobejava el cor d’en Rocaguinarda i el de molts altres, aleshores i dissortadament també en el nostres dies. Per sort en aquells temps i en aquests nostres, som molts més els que cridem "Visca la terra i mori el mal govern".

Seguint el bon consell que ens donaven a l’Ajuntament d’Oristà, - on adquirim el compromís ferm d’enviar-los el relat i les fotografies que puguem fer de la casa – prosseguim el camí des de Sant Feliu Sasserra, agafant sempre el trencall a l’esquerra en totes les cruïlles, que ens menarà fins al Mas Miquelet. Abans però trobarem Rocaguinarda, la casa presenta un estat de ruïna total, aixecada damunt la roca nua, amb un perfecte control dels camins que hi arriben, el mas devia ser una veritable fortalesa; altrament les terres majoritàriament de secà ens diuen que essent el cinquè de set germans; Perot va haver de buscar-se la vida des de la seva infantesa ; el trobem l’any 1602 a Vic aprenent un ofici, i com a conseqüència d’una baralla amb la guàrdia del palau bisbal, sota les ordres del bisbe Francisco Robuster i Sala cap dels cadells, començarà la seva vida de bandoler nyerro.

La notorietat pública d’en Perot Rocaguinarda, comença amb la intervenció d’un bisbe, i acaba justament amb la intervenció d’un altre : L’any 1.611, Francisco Hurtado de Mendoza, bisbe de Tortosa, com a virrei de Catalunya qui gestionarà, a contracor, l'indult del bandoler. Hi ha constància escrita que a primers d'octubre d’aquell mateix anys, marxa a Nàpols com a oficial de l'exèrcit, es desconeix quan va morir però el 1.635 encara vivia exercint de militar a Itàlia.

La fama d’en Perot, farà que se li atorgui un paper en el Quixot, on certament se li adjudica més el paper de lluitador per la llibertat, que el de lladre del camí ral. Més enllà de l’oportunisme de citar un personatge rellevant de l’època, no hi ha cap constància d’un coneixement personal, entre l’autor del Quixot i en Rocaguinarda. Inversament podem dir en relació amb Mn. Vicenç Garcia, el Rector - Poeta de Vallfogona de Riucorb, amb qui possiblement tingué una bona amistat.

Recolliríem imatges del Mas Miquelet, just a la fondalada, sota la casa de Rocaguinarda ; la casa refeta de fa no massa temps, llueix esplèndida en aquest mati gelat d’hivern; ben a l’inrevés la Gallinera en el camí de tornada dona senyals d’un abandó creixent. Ens arribarem fins el mas Cirera on les restes de l’antiga torre del Castell, son cada cop menys visibles. El Tomás retratarà també; el Vinyés, Santa Eugènia de Relat i l’Oliva.

El termòmetre a passat dels menys 6 graus de les 9,00 del mati, als 11,00 positius quan creuem Avinyó. Per l’autopista més cara del món fem via cap al nostre Vallès Occidental, on amb puntualitat catalana arribarem a les 14,00 hores.

M’acomiado dels companys Joan i Tomás, i en recordar el crit "A carn, a carn" d’en Rocaguinarda, un intens calfred en recorre l’esquena; li demano al bon déu, que reparteixi seny en un costat i altre, perquè no creixi més la llavor de l’odi !

© Antonio Mora Vergés

Crònica d'una absència. Sant Pere d'Oristrell

El Nadal de 2007 , únicament el Tomàs Irigaray López i el Joan Moliner i Manau, tenien el mati lliure, i tots dos animats d’aquest esperit senzill que ens recorda que tots els dies son sants i bons per fer la nostra voluntat, sobretot si aquesta és alhora útil i benèfica , com en el cas que ens ocupa , que no és altra que visitar una vegada i altra el rodal del seu Vallès natal.

Havien fet el camí clàssic : Sabadell , Sant Vicenç de Castellet, i la romànica de Sant Jaume de Vallhonesta, de quina cura n’està encarregat com ermità, el Joan Moliner i Manau. Una densa boira cobria la vall, i tot just desprès d’esmorzar fèiem camí en direcció al Pont de Vilomara, on volien visitar Santa Maria de Matadars; l’església esmentada ja l’any 956, conserva la capçalera pre-romànica, amb arcs de ferradura; fou refeta al segle XI. Pertanyia inicialment al terme de Mura, encara que actualment està al terme del Pont de Vilomara i Rocafort. Actualment l’edifici es troba en restauració i dissortadament han pogut veure poca cosa més que les bastides per fer l’obra.

Seguien però el seu camí els nostres esforçats companys, i obtenien tot i amb uns dies de retard el premi gros; la contemplació de Sant Pere d’Oristrell. Se’n parla d’aquest indret ja en un document del segle X, concretament de l’any 932, en el que es dóna fe d'una venda de terres al comtat de Manresa en el terme de la Vall de Nèspola [*] al lloc conegut com a "Ullastrell" (avui Oristrell). Aquestes terres d'Oristrell limitaven a l'Est amb el "Palacio de Avezia" (nom antic on s'assentarà el castell de Rocafort). A l'Oest amb el "flumen Lubregado" (riu Llobregat). Al Sud limiten amb el "Monte Virgilio" (muntanya de Puig Gil). I al Nord amb el "rio Nèspola" (riera de Nespres). Durant el procés de repoblament i feudalització posterior s'originarien, a finals del s. X, els castells de Rocafort, Mura i Talamanca.

A inicis del segle X els territoris de la riba esquerra del Llobregat que avui comprenen els termes del Pont de V. i R., Mura i Talamanca es denominaven amb el nom de "Vall de Nèspola".

Veiem doncs que el terme d'Oristrell tenia gairebé unes dimensions semblants a les que té actualment el terme municipal.

Quan a la bonica ermita de Sant Pere que en més d’una ocasió hem vist des de la llunyania , quan visitàvem – primer com turistes, desprès com a sherpas - les tines de la riera del Flaquer, m’explica el Tomás per telèfon que és de planta rectangular, amb un afegit per la sagristia, i amb un petit campanar, sembla que fou construïda al segle XVII, damunt la porta es pot llegir 18+58 , i sense por d’errar-la podríem definir-la com d’estil eclèctic. El nostre fotògraf – com sempre – ha recollir en imatges tot el que aquí s’explica, i ben aviat ho podreu veure per internet, ja seleccionant imatges a http://moianes.net/galeria/, i entrant a la nostra - i vostra - pàgina coneixercatalunya.blogspot.com

El propietari de la casa, de nom Valentí, els ha convidat a tornar-hi un altre dia. Esperem tenir ocasió d’acompanyar-los en aquella visita.

[*] "Vall de Nèspola". Topònim avui clarament en desús que feia referència a la riera de Nespres o de Mura que rega els tres termes.

© Antonio Mora Vergés & Tomás Irigaray i López