Dissabte 16 de setembre, per raons diverses únicament el Feliu Añaños i Masllovet, i jo podíem disposar d’unes hores al mati, per visitar el massís muntanyós format pels contraforts del puig Oriol [ 972 m.alt ] que enllaça per l’est amb les altes cingleres del Castell de Centelles, al límit dels municipis de Castellcir, Centelles i Sant Martí Centelles.
Havíem sortir de Sabadell a les 8,00, i seguíem des de l’encreuament de Palau Solita i Plegamans, la C59, la via que popularment s’ha batejat ja, com “la ruta de l’especulació “ , i que sobrevolant Sant Feliu de Codines, entrarà al Moianes, creuarà el terme de Sant Quirze de Safaja, els de Sant Martí de Centelles, i Centelles, i connectarà amb la carretera de Vic, al terme d’Hostalets de Balenyà un cop superat el Congost.
Dins del terme de Centelles, entravem per l’esquerra de la carretera, en un vial encimentat , que progressivament i no sempre en bon estat et porta fins a la urbanització anomenada Puigsagordi; de fet des de les alçaries del Coll de Prims, seguint pel morro del Porc, i Puigsagordi fins al terme de Collsuspina, el ciment és testimoni d’un intent d’urbanització que possiblement reeixirà com l’au fènix, amb l’autovia projectada.
El rebuig social no podrà dissortadament aturar aquesta infrastructura beneïda ja per les forces progressistes; democràtiques ja em sembla excessiu per definir-les.
Assolíem en cotxe les alçaries per comprovar que més enllà de l’ànim d’enriquir-se, s’havien oblidat entre moltes coses essencials de senyalitzar la via, en el nostre cas teníem com a destí primer, el petit embassament de Santa Maria de Savall, des d’on accediríem a peu a la fageda i a la seva font. És una aventura reservada només als qui conserven el sentit de la orientació, en algun moment ens va semblar que els vehicles vells i rovellats que trobàvem en algun carrer ,per dir-ho d’alguna manera, eren les restes d’alguns nàufrags d’aquest mar de desídia i abandonament, en que s’ha convertit el projecte d’urbanització.
En tot cas, el fet mateix d’existir encara, constitueix un risc pel futur de la Fageda, envoltada d’urbanitzacions per tot arreu.
Les pluges dels darrers dies, havien alhora que evitat possiblement la pèrdua d’alguns exemplars de faig, accelerat la caiguda de les fulles que rostides pel sol, s’han deixat emportat per les gotes d’aigua.
L’estiu ha estat dur, l’estrès hidric d’aquesta singular agrupació vegetal, que residualment es conserva encara per aquests paranys, en una alçada d’entre 100 i 200 metres superior a la homònima de Santa Pau a la comarca de la Garrotxa, ha deixat un sòl ple de fulles de color rogenc, com possiblement només és pot veure a darreries de la tardor.
Esmorzaven al pedrís de la font, delectant-nos amb algun raig de sol, que ja quasi al migdia, s’atrevia a accedir a aquell espai obert – del tot excepcional – dins la fageda; préssec, poma i els dàtils del Feliu, ens retornarien les energies que havíem esmerçat en el trajecte ; abans de tornar-nos a posar dins del laberint de camins sense indicació, tindríem temps encara de fer algunes fotografies.
Ja sigui per aquest costat, ja sigui des de Castellcir, deixant el vehicle a la urbanització de la Penyora, és urgent que us plantegeu conèixer aquesta fageda de la Sauva Negra.
Els perills que l’amenacen a curt termini, alguns dels quals deixem aquí explicitats , ens fan témer que qualsevol demora pugui ser fatal.
© Antonio Mora Vergés
Havíem sortir de Sabadell a les 8,00, i seguíem des de l’encreuament de Palau Solita i Plegamans, la C59, la via que popularment s’ha batejat ja, com “la ruta de l’especulació “ , i que sobrevolant Sant Feliu de Codines, entrarà al Moianes, creuarà el terme de Sant Quirze de Safaja, els de Sant Martí de Centelles, i Centelles, i connectarà amb la carretera de Vic, al terme d’Hostalets de Balenyà un cop superat el Congost.
Dins del terme de Centelles, entravem per l’esquerra de la carretera, en un vial encimentat , que progressivament i no sempre en bon estat et porta fins a la urbanització anomenada Puigsagordi; de fet des de les alçaries del Coll de Prims, seguint pel morro del Porc, i Puigsagordi fins al terme de Collsuspina, el ciment és testimoni d’un intent d’urbanització que possiblement reeixirà com l’au fènix, amb l’autovia projectada.
El rebuig social no podrà dissortadament aturar aquesta infrastructura beneïda ja per les forces progressistes; democràtiques ja em sembla excessiu per definir-les.
Assolíem en cotxe les alçaries per comprovar que més enllà de l’ànim d’enriquir-se, s’havien oblidat entre moltes coses essencials de senyalitzar la via, en el nostre cas teníem com a destí primer, el petit embassament de Santa Maria de Savall, des d’on accediríem a peu a la fageda i a la seva font. És una aventura reservada només als qui conserven el sentit de la orientació, en algun moment ens va semblar que els vehicles vells i rovellats que trobàvem en algun carrer ,per dir-ho d’alguna manera, eren les restes d’alguns nàufrags d’aquest mar de desídia i abandonament, en que s’ha convertit el projecte d’urbanització.
En tot cas, el fet mateix d’existir encara, constitueix un risc pel futur de la Fageda, envoltada d’urbanitzacions per tot arreu.
Les pluges dels darrers dies, havien alhora que evitat possiblement la pèrdua d’alguns exemplars de faig, accelerat la caiguda de les fulles que rostides pel sol, s’han deixat emportat per les gotes d’aigua.
L’estiu ha estat dur, l’estrès hidric d’aquesta singular agrupació vegetal, que residualment es conserva encara per aquests paranys, en una alçada d’entre 100 i 200 metres superior a la homònima de Santa Pau a la comarca de la Garrotxa, ha deixat un sòl ple de fulles de color rogenc, com possiblement només és pot veure a darreries de la tardor.
Esmorzaven al pedrís de la font, delectant-nos amb algun raig de sol, que ja quasi al migdia, s’atrevia a accedir a aquell espai obert – del tot excepcional – dins la fageda; préssec, poma i els dàtils del Feliu, ens retornarien les energies que havíem esmerçat en el trajecte ; abans de tornar-nos a posar dins del laberint de camins sense indicació, tindríem temps encara de fer algunes fotografies.
Ja sigui per aquest costat, ja sigui des de Castellcir, deixant el vehicle a la urbanització de la Penyora, és urgent que us plantegeu conèixer aquesta fageda de la Sauva Negra.
Els perills que l’amenacen a curt termini, alguns dels quals deixem aquí explicitats , ens fan témer que qualsevol demora pugui ser fatal.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada