Diumenge 18 de juny de 2006, no tenim gaire clar quina decisió hem de prendre pel que fa a l’Estatut de Catalunya, però davant de l’antic quarter de la Guardia Civil de Sabadell, el Tomàs i el Feliu esperen la meva arribada; puntualment a les 7,30 comença el nostre camí que ens portarà avui a documentar algunes de les masies i l’ermita de la Mare de Déu del Roser, que es troben al vell mig de la futura autopista C.58, que - sembla – amb la benedicció de la Generalitat de Catalunya destrossarà de forma definitiva aquests paratges que només podem qualificar de paradisíacs.
Fem una primera fotografia a l’anomenat Parc de les Aigües que recull i conserva per aigua de boca, les aportacions que venen – fins avui – del torrent de la Sauva Negra de Castellcir; el futur es presenta fosc, també Castellcir pateix manca d’aigua, i està aprovat ja, fer un embassament a la capçalera del torrent; serà difícil deturar el projectes de la C.58 i encara més les accions especulatives que al seu entorn s’han generat; però serà sens dubte més difícil, dotar d’aigua de boca als actuals habitants del Moianes aquest estiu, pensar en fer-ho per a milers i milers més, no és una utopia, és simplement una canallada més de les que amb el nom de Catalunya a la boca, fan sense parpellejar els especuladors de Barcelona, amb la complicitat delinqüent d’algunes forces polítiques.
Seguíem el nostre camí, i recollíem per a la història les imatges de la Corona, El Vilardell, Serra Carbassa, Barnils, l’ermita de Nostra Senyora del Roser, El Fabregat i el Pou; a les envistes de les terres baixes de Sant Martí Centelles, ens aturàvem per donar bona compte d’algunes peces de fruita, els dàtils que en Feliu acostuma a portar, i les nous del Tomàs.
Notem la inquietud de la gent del país quan ens veuen amb les nostres màquines de fotografiar, al sentir-nos enraonar, i quan els expliquem la finalitat ultima d’aquesta acció, salvar les seves finques i el paisatge de tots, ens obren el cor, i ens expliquen com viuen atemorits, d’una banda per les accions criminals silencioses i sorolloses, que aquí i allà es repeteixen dia rera dia, i d’altra pels projectes faraònics de construir sobre l’altiplà del Moianes una Marbella de secà.
Aquí com a Màlaga de xoriços n’anem sobrats.
Refem el camí i ens deturem a contemplar el campanar de Sant Quirze de Safaja, lliure ja de tots els embolcalls, malgrat encara li resten algunes fustes i taulons que evidencien la recent acció de conservació.
D’una revolada ens situem novament al Vallès; cal atendre també les obligacions familiars, i àdhuc avui, cadascú segons las seva consciència decidirà que hem de fet tots plegats, amb la nostra, pobra, trista, bruta i dissortada pàtria !
Ah, aquella opció del Salvador Espriu, de marxar Nord enllà, on diuen que la gent és culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, tampoc és possible per a nosaltres que ens estimem com ell, aquesta tant salvatge terra.
(A) Antonio Mora Vergés
Fem una primera fotografia a l’anomenat Parc de les Aigües que recull i conserva per aigua de boca, les aportacions que venen – fins avui – del torrent de la Sauva Negra de Castellcir; el futur es presenta fosc, també Castellcir pateix manca d’aigua, i està aprovat ja, fer un embassament a la capçalera del torrent; serà difícil deturar el projectes de la C.58 i encara més les accions especulatives que al seu entorn s’han generat; però serà sens dubte més difícil, dotar d’aigua de boca als actuals habitants del Moianes aquest estiu, pensar en fer-ho per a milers i milers més, no és una utopia, és simplement una canallada més de les que amb el nom de Catalunya a la boca, fan sense parpellejar els especuladors de Barcelona, amb la complicitat delinqüent d’algunes forces polítiques.
Seguíem el nostre camí, i recollíem per a la història les imatges de la Corona, El Vilardell, Serra Carbassa, Barnils, l’ermita de Nostra Senyora del Roser, El Fabregat i el Pou; a les envistes de les terres baixes de Sant Martí Centelles, ens aturàvem per donar bona compte d’algunes peces de fruita, els dàtils que en Feliu acostuma a portar, i les nous del Tomàs.
Notem la inquietud de la gent del país quan ens veuen amb les nostres màquines de fotografiar, al sentir-nos enraonar, i quan els expliquem la finalitat ultima d’aquesta acció, salvar les seves finques i el paisatge de tots, ens obren el cor, i ens expliquen com viuen atemorits, d’una banda per les accions criminals silencioses i sorolloses, que aquí i allà es repeteixen dia rera dia, i d’altra pels projectes faraònics de construir sobre l’altiplà del Moianes una Marbella de secà.
Aquí com a Màlaga de xoriços n’anem sobrats.
Refem el camí i ens deturem a contemplar el campanar de Sant Quirze de Safaja, lliure ja de tots els embolcalls, malgrat encara li resten algunes fustes i taulons que evidencien la recent acció de conservació.
D’una revolada ens situem novament al Vallès; cal atendre també les obligacions familiars, i àdhuc avui, cadascú segons las seva consciència decidirà que hem de fet tots plegats, amb la nostra, pobra, trista, bruta i dissortada pàtria !
Ah, aquella opció del Salvador Espriu, de marxar Nord enllà, on diuen que la gent és culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, tampoc és possible per a nosaltres que ens estimem com ell, aquesta tant salvatge terra.
(A) Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada