Aquesta es una història real, un fet en el que vaig participar , en la meva qualitat de Regidor/casador de l’Ajuntament de Castellar del Vallès. Abans i desprès d’aquest casament hi han en la meva memòria moltes altres cerimònies , quasi un centenar, però l’efecte concret d’aquesta m’ha acompanyat sempre més des d’aleshores.
Començava tot amb una trucada telefònica, en que algú em feia saber, que li calia casar-se amb rapidesa, per una qüestió de salut extremadament greu; el meu interlocutor – metge de professió – em feia saber que la seva companya – infermera - tenia un càncer terminal en una fase molt avançada i que volien contreure matrimoni.
Pel seu estat de salut no residien en aquell moment a Castellar del Vallès, malgrat trobar-s’hi empadronats , em vaig oferir a anar amb els papers al seu domicili, tot i que com a Regidor únicament podia casar dins del terme municipal , i en locals de titularitat pública de l’Ajuntament.
La meva sorpresa va ser que segon els meu interlocutor, ella es volia casar al Palau Tolrà ( seu actual de l’Ajuntament *) , i era el seu desig que fos jo concretament qui oficies la cerimònia.
Vàrem imprimir tota la celeritat possible al paperam, i el primer dissabte possible– aleshores les cerimònies a l’Ajuntament es feien també en dissabte -, es va acordar la celebració ; contra la costum general, es va fer l’excepció d’accés de vehicles al pati de l’Ajuntament pel cotxe que duia als nuvis; tant bon punt van arribar va caldre administrar una dosi de sedant a la malalta, malgrat això la cerimònia va seguir i continuar – per voluntat expressa de la contraent - tots els passos i viaranys d’una cerimònia normal, els testimonis en ser preguntats , van manifestar no conèixer cap impediment per a continuar amb el casament, els contraents van manifestar-se decidits a assumir les obligacions que el nou estat implica, els pares al seu torn, van dir que aprovaven sense reserves aquella unió civil, les paraules sàvies de l’Eclesiastès o Cohèlet van fer-nos present de nou les Avantatges de no estar sol ;
Més val ser dos que no pas un,
perquè així el treball rendeix més.
I, si un cau, l’altre l’aixeca.
Però ai del qui cau estant sol,
sense que un altre el pugui aixecar!
Igualment, si dos dormen junts, s’escalfen;
però un de sol com es pot escalfar?
I, si un sol pot ser vençut,dos ja planten cara.
Perquè: una corda de tres caps no es trenca fàcilment.
Tothom feia el que s’havia de fer, però des del lloc privilegiat que em conferia el fet de ser el celebrant , les cares de tristor del públic, dels testimonis , dels mateixos pares, quan no es sentien observats per la contraent, m’anaven pessigant al cor.
En el moment de preguntar-los si es volien l’un altre, els vaig comentar que podien posar-se els anells tots i assentats, però ella, va insistir en fer-ho drets, mentre sonava la cançó What a wonderful world en la veu de Louis Armstrong.
Com ho vaig fer sempre amb tots els nuvis, la signatura de les actes de matrimoni – de les que sempre em feia una més per als contraents – la faríem els nuvis, els testimonis i els pares, a l’antiga capella, avui sala annexa a l’ Alcaldia , els contraents van haver de pujar per l’ascensor, tot i que únicament hi ha un pis, entre l’antic salo de plens i el despatx d’Alcaldia ; la signatura va ser emotiva, tothom – jo inclòs – es va fer fotos amb els nuvis, i van assumir el compromís de fer-me arribar una còpia tant aviat com fos possible, a la sortida de la capella , els contraents, feien broma, sobre si es tornarien a casar de nou en aquell Ajuntament, o vindrien a celebrar les noces de plata.
De nou a la planta baixa, i abans de sortir al Jardí del Palau, novament es va fer necessari aplicar una dosi de sedant a la malalta, quan van sortir, enlloc d’arròs els van llençar pètals de rosa , els nuvis van manifestar el seu agraïment i van pujar al cotxe ràpidament per tornar al seu domicili.
Jo tenia , no un nus a la gola, sinó clarament una obstrucció monumental, i maldava des de feia molta estona per evitar començar a plorar, però en girar-me per entrar de nou al Palau Tolrà a recollir les actes, vaig veure a la senyora que escombrava sempre el hall desprès de les cerimònies , que plorava de forma desconsolada, i en aquell moment, també jo vaig haver de deixar fluir les llàgrimes contingudes durant tanta estona.
Per descomptat el meu estat emocional, quan vaig arribar a casa a l’hora de dinar , va ser constatat per la meva esposa que a l’ensems es va trasbalsar en conèixer aquesta història.
Les fotos del casament arribàvem a les meves mans durant la setmana, i el dissabte següent a primera hora m’assabentava de que s’havia mort la contraent d’aquesta història, al temps que una vegada més el seu espòs i la família, em feien pales els seu agraïment per haver dut a terme la cerimònia de casament com ella volia.
* En el seu moment la decisió de traslladar l’Ajuntament al Palau Tolrà, opció que vaig defensar com a Regidor , s’havia qüestionat molt per alguns col•lectius locals, que avui justament s’omplen la boca del fet que Castellar del Vallès, tingui un edifici tant singular, com a Casa de la Vila.
© ANTONIO MORA VERGES
Començava tot amb una trucada telefònica, en que algú em feia saber, que li calia casar-se amb rapidesa, per una qüestió de salut extremadament greu; el meu interlocutor – metge de professió – em feia saber que la seva companya – infermera - tenia un càncer terminal en una fase molt avançada i que volien contreure matrimoni.
Pel seu estat de salut no residien en aquell moment a Castellar del Vallès, malgrat trobar-s’hi empadronats , em vaig oferir a anar amb els papers al seu domicili, tot i que com a Regidor únicament podia casar dins del terme municipal , i en locals de titularitat pública de l’Ajuntament.
La meva sorpresa va ser que segon els meu interlocutor, ella es volia casar al Palau Tolrà ( seu actual de l’Ajuntament *) , i era el seu desig que fos jo concretament qui oficies la cerimònia.
Vàrem imprimir tota la celeritat possible al paperam, i el primer dissabte possible– aleshores les cerimònies a l’Ajuntament es feien també en dissabte -, es va acordar la celebració ; contra la costum general, es va fer l’excepció d’accés de vehicles al pati de l’Ajuntament pel cotxe que duia als nuvis; tant bon punt van arribar va caldre administrar una dosi de sedant a la malalta, malgrat això la cerimònia va seguir i continuar – per voluntat expressa de la contraent - tots els passos i viaranys d’una cerimònia normal, els testimonis en ser preguntats , van manifestar no conèixer cap impediment per a continuar amb el casament, els contraents van manifestar-se decidits a assumir les obligacions que el nou estat implica, els pares al seu torn, van dir que aprovaven sense reserves aquella unió civil, les paraules sàvies de l’Eclesiastès o Cohèlet van fer-nos present de nou les Avantatges de no estar sol ;
Més val ser dos que no pas un,
perquè així el treball rendeix més.
I, si un cau, l’altre l’aixeca.
Però ai del qui cau estant sol,
sense que un altre el pugui aixecar!
Igualment, si dos dormen junts, s’escalfen;
però un de sol com es pot escalfar?
I, si un sol pot ser vençut,dos ja planten cara.
Perquè: una corda de tres caps no es trenca fàcilment.
Tothom feia el que s’havia de fer, però des del lloc privilegiat que em conferia el fet de ser el celebrant , les cares de tristor del públic, dels testimonis , dels mateixos pares, quan no es sentien observats per la contraent, m’anaven pessigant al cor.
En el moment de preguntar-los si es volien l’un altre, els vaig comentar que podien posar-se els anells tots i assentats, però ella, va insistir en fer-ho drets, mentre sonava la cançó What a wonderful world en la veu de Louis Armstrong.
Com ho vaig fer sempre amb tots els nuvis, la signatura de les actes de matrimoni – de les que sempre em feia una més per als contraents – la faríem els nuvis, els testimonis i els pares, a l’antiga capella, avui sala annexa a l’ Alcaldia , els contraents van haver de pujar per l’ascensor, tot i que únicament hi ha un pis, entre l’antic salo de plens i el despatx d’Alcaldia ; la signatura va ser emotiva, tothom – jo inclòs – es va fer fotos amb els nuvis, i van assumir el compromís de fer-me arribar una còpia tant aviat com fos possible, a la sortida de la capella , els contraents, feien broma, sobre si es tornarien a casar de nou en aquell Ajuntament, o vindrien a celebrar les noces de plata.
De nou a la planta baixa, i abans de sortir al Jardí del Palau, novament es va fer necessari aplicar una dosi de sedant a la malalta, quan van sortir, enlloc d’arròs els van llençar pètals de rosa , els nuvis van manifestar el seu agraïment i van pujar al cotxe ràpidament per tornar al seu domicili.
Jo tenia , no un nus a la gola, sinó clarament una obstrucció monumental, i maldava des de feia molta estona per evitar començar a plorar, però en girar-me per entrar de nou al Palau Tolrà a recollir les actes, vaig veure a la senyora que escombrava sempre el hall desprès de les cerimònies , que plorava de forma desconsolada, i en aquell moment, també jo vaig haver de deixar fluir les llàgrimes contingudes durant tanta estona.
Per descomptat el meu estat emocional, quan vaig arribar a casa a l’hora de dinar , va ser constatat per la meva esposa que a l’ensems es va trasbalsar en conèixer aquesta història.
Les fotos del casament arribàvem a les meves mans durant la setmana, i el dissabte següent a primera hora m’assabentava de que s’havia mort la contraent d’aquesta història, al temps que una vegada més el seu espòs i la família, em feien pales els seu agraïment per haver dut a terme la cerimònia de casament com ella volia.
* En el seu moment la decisió de traslladar l’Ajuntament al Palau Tolrà, opció que vaig defensar com a Regidor , s’havia qüestionat molt per alguns col•lectius locals, que avui justament s’omplen la boca del fet que Castellar del Vallès, tingui un edifici tant singular, com a Casa de la Vila.
© ANTONIO MORA VERGES
1 comentari:
Be esta el que be acaba. I aquesta historia tan maca, tot i ser trista, va tindre un final feliç eixí ho entenc. Fas una descripció tan encertada de la situació, dels personatges, del entorn, que he estat present en cada moment al Ajuntament de Castellar, com convidat de la cerimònia d’aquest joiós casament. No obstant, el viure en parella es cosa de dos, no creus?. Josep Lleixá.
Publica un comentari a l'entrada